Soy del agua una burbuja,
Soy del viento un suspiro
Soy del fuego una chispa
Soy de la tierra la humedad
Y si existe un quinto elemento
Soy del agua, el viento, el fuego y la tierra
y todo lo que de mi se apodera.
Hola bienvenidos al blog donde las palabras reinan el lugar.
Soy del agua una burbuja,
Soy del viento un suspiro
Soy del fuego una chispa
Soy de la tierra la humedad
Y si existe un quinto elemento
Soy del agua, el viento, el fuego y la tierra
y todo lo que de mi se apodera.
Hoy os dejo un escrito en catalán. Dicen que las mejores obras salen como se sienten y así he sentido expresarlo... espero que no os importe. Un besito mis seguidor@s.
COPSANT L’AMBIENT
Torno la mirada enrere, al passat, i
observo temorenc el que el destí ha destrossat. Tots aquells moments de
felicitat, de dispersió, d’alliberament. Instants en què el meu germà i jo
rèiem fins plorar. I ara, ja no en queda res. Em sento com si el vent que s’enduu
les fulles dels arbres, s’endugué també una part de mi... una part de tot. La
platja es veu buida sense la seva presència i la vida ja no té cap sentit. Sóc
incapaç de deixar de pensar en aquella nit, en l’accident, en l’Èric...
“Érem el meu germà i jo al cotxe, direcció al
Cap de Creus. Ens proposàvem viure una altra escapada de les nostres. Una
escapada que ens allunyava de tot el món i ens portava al lloc més preciós de
tots, una cala que molt pocs havien descobert i que compartíem en secret. Però
el que no sabíem és que mai arribaríem a la cala, mai arribaríem al Cap de
Creus... que mai tornaria a veure el meu germà.”
Vam
marxar tard de casa. La mare ens havia entretingut amb un dels seus postres
esplèndids i vam sortir quan ja començava a fosquejar. Tenia la seva diversió
conduir de nit, els llums de colors, les olors del bosc, el so dels grills...
però també el seu risc. L’Èric conduïa massa ràpid però jo no tenia por.
Aquella música forta i les corbes brusques feien córrer l’adrenalina pel meu
cos a la velocitat de la llum i els batecs, com bombardeigs al meu pit, adornaven
l’ambient. Cap dels dos érem conscients del perill que ens acompanyava i en un
segon el món es va tornar en contra nostre. El so d’un cotxe impactant amb un
altre i després res. Ni soroll, ni llum... tot es va tornar fosc. I entre
aquella foscor, vaig buscar amb impaciència la cara del meu germà. Vaig
cridar-lo, vaig tocar-lo, però no em responia. La desesperació començava a
apoderar-se de mi i dues llàgrimes em van relliscar per la galta, seguides de
deu, quinze, vint... moltes més. No podia creure el que estava passant, de fet,
no volia creure-ho. Allò havia de ser un somni vaig pensar, el meu germà morint...
Aquesta idea m’espantava encara més. Realment la temia i la odiava amb totes
les meves forces fins i tot tant o més que recordar la frase que el meu germà
sempre em deia... Quina era? Ah sí... “L’important no són els anys de la vida
sinó la vida dels anys”. Sempre me l’havia creguda i tant que ho havia fet,
però ara l’odiava també. Odiava la frase i odiava el meu germà per creure en
ella. Tota la vida ha d’estar plena d’intensitat i això no havia de privar el
meu germà de viure. Però s’estava morint. Poc a poc deixava de respirar i la
seva cara es tornava inexpressiva.
Vaig
aconseguir desfer el meu cinturó i el de l’Èric i arrossegant-nos a mi i el seu
cos, vaig trucar a emergències buscant alguna esperança a què aferrar-me, algun
món en què el meu germà pogués sobreviure.”
De nou retorno al present. Em dirigeixo
a la nostra cala amb les seves cendres per compartir per últim cop aquest
paisatge ara apagat, fred i trist. Les escampo per la sorra, per l’aigua, les
roques, per totes les onades i tota la posta de sol. L’aire és adornat amb les
seves cendres i la seva presència es fa més intensa. Em tombo a la sorra mirant
els estels i em paro a pensar en tots aquests anys desaprofitats: tots aquells
minuts davant la pantalla de l’ordinador, totes aquelles hores estirada al llit
sense fer res i mentrestant, el meu germà sabia viure. A cap i a la fi ell era
qui m’alliberava de la rutina portant-me aquí i quedant-nos observant el
paisatge, sense dir res.
I recordant-nos els dos estirats, noto
com una mà m’empeny cap al mar suaument i em porta lluny, a l’horitzó. En un
moment sento que no puc respirar i l’aigua m’omple els pulmons però jo no tinc
por. Aquestes onades i l’aigua del mar fan córrer l’adrenalina pel meu cos a la
velocitat de la llum i els batecs, com bombardeigs al meu pit, fan una melodia.
De nou, recordo aquesta sensació a l’estar amb l’Eric... de nou, el torno a
sentir i de nou torna a ser amb mi i jo amb ell.
Tres horas y nueve años más tarde recupero este blog para abrirlo a las almas perdidas que buscan la calma en la tormenta... o quizás solo busco mi propia calma al escribir.
Rojo,
Así como la
marea escojo
De mi dolor
y tu ceder me veo padecer
Ese más
grande dolor que en días pude sentir
La opresión
en mi pecho me hace perder
y siento que
quiero dejar de vivir
Pero no se,
No se si
algun día más podré,
El sonar de
mis latidos lanza un látigo
Que escupe
piedras de dolor
Y ese pensar
en un castigo
Que pueda
sacarme de este sueño, un horror
Dolor,
Solo
diós sabe lo que pasa
Lo que
sucede entre mis dedos
Cuando la
luz se abaja
El
cuchillo me recorre sin miedos
Y un alúd de
sangre escapa entre la piel
Rojo,
Lo que me
quedo y lo que escojo
El
sufrimiento que no acaba
Y esa luz
cegada, apagada. que no siente nada
Morir,
Y dejar de escuchar ese latir
Por favor,
morirme es un antojo
Y aun asi ni
me mataba