Elementos

Soy del agua una burbuja,

Soy del viento un suspiro

Soy del fuego una chispa

Soy de la tierra la humedad

Y si existe un quinto elemento 

Soy del agua, el viento, el fuego y la tierra

y todo lo que de mi se apodera. 

Cada loco con su tema y hoy mi tema ocupa un libro entero... 

"Tot és fosc. Tot està parat i el silenci és tant espès que quasi pots tocar-lo. El vent evaeix un manyoc de fulles que espantades van fent rumb i junt amb elles, la poca vida que roman aquí s'envà. "~Sylvia Winter~

COPSANT L'AMBIENT

 Hoy os dejo un escrito en catalán. Dicen que las mejores obras salen como se sienten y así he sentido expresarlo... espero que no os importe. Un besito mis seguidor@s.

COPSANT L’AMBIENT

Torno la mirada enrere, al passat, i observo temorenc el que el destí ha destrossat. Tots aquells moments de felicitat, de dispersió, d’alliberament. Instants en què el meu germà i jo rèiem fins plorar. I ara, ja no en queda res. Em sento com si el vent que s’enduu les fulles dels arbres, s’endugué també una part de mi... una part de tot. La platja es veu buida sense la seva presència i la vida ja no té cap sentit. Sóc incapaç de deixar de pensar en aquella nit, en l’accident, en l’Èric...

 “Érem el meu germà i jo al cotxe, direcció al Cap de Creus. Ens proposàvem viure una altra escapada de les nostres. Una escapada que ens allunyava de tot el món i ens portava al lloc més preciós de tots, una cala que molt pocs havien descobert i que compartíem en secret. Però el que no sabíem és que mai arribaríem a la cala, mai arribaríem al Cap de Creus... que mai tornaria a veure el meu germà.”

Vam marxar tard de casa. La mare ens havia entretingut amb un dels seus postres esplèndids i vam sortir quan ja començava a fosquejar. Tenia la seva diversió conduir de nit, els llums de colors, les olors del bosc, el so dels grills... però també el seu risc. L’Èric conduïa massa ràpid però jo no tenia por. Aquella música forta i les corbes brusques feien córrer l’adrenalina pel meu cos a la velocitat de la llum i els batecs, com bombardeigs al meu pit, adornaven l’ambient. Cap dels dos érem conscients del perill que ens acompanyava i en un segon el món es va tornar en contra nostre. El so d’un cotxe impactant amb un altre i després res. Ni soroll, ni llum... tot es va tornar fosc. I entre aquella foscor, vaig buscar amb impaciència la cara del meu germà. Vaig cridar-lo, vaig tocar-lo, però no em responia. La desesperació començava a apoderar-se de mi i dues llàgrimes em van relliscar per la galta, seguides de deu, quinze, vint... moltes més. No podia creure el que estava passant, de fet, no volia creure-ho. Allò havia de ser un somni vaig pensar, el meu germà morint... Aquesta idea m’espantava encara més. Realment la temia i la odiava amb totes les meves forces fins i tot tant o més que recordar la frase que el meu germà sempre em deia... Quina era? Ah sí... “L’important no són els anys de la vida sinó la vida dels anys”. Sempre me l’havia creguda i tant que ho havia fet, però ara l’odiava també. Odiava la frase i odiava el meu germà per creure en ella. Tota la vida ha d’estar plena d’intensitat i això no havia de privar el meu germà de viure. Però s’estava morint. Poc a poc deixava de respirar i la seva cara es tornava inexpressiva.

Vaig aconseguir desfer el meu cinturó i el de l’Èric i arrossegant-nos a mi i el seu cos, vaig trucar a emergències buscant alguna esperança a què aferrar-me, algun món en què el meu germà pogués sobreviure.”

 

De nou retorno al present. Em dirigeixo a la nostra cala amb les seves cendres per compartir per últim cop aquest paisatge ara apagat, fred i trist. Les escampo per la sorra, per l’aigua, les roques, per totes les onades i tota la posta de sol. L’aire és adornat amb les seves cendres i la seva presència es fa més intensa. Em tombo a la sorra mirant els estels i em paro a pensar en tots aquests anys desaprofitats: tots aquells minuts davant la pantalla de l’ordinador, totes aquelles hores estirada al llit sense fer res i mentrestant, el meu germà sabia viure. A cap i a la fi ell era qui m’alliberava de la rutina portant-me aquí i quedant-nos observant el paisatge, sense dir res.

I recordant-nos els dos estirats, noto com una mà m’empeny cap al mar suaument i em porta lluny, a l’horitzó. En un moment sento que no puc respirar i l’aigua m’omple els pulmons però jo no tinc por. Aquestes onades i l’aigua del mar fan córrer l’adrenalina pel meu cos a la velocitat de la llum i els batecs, com bombardeigs al meu pit, fan una melodia. De nou, recordo aquesta sensació a l’estar amb l’Eric... de nou, el torno a sentir i de nou torna a ser amb mi i jo amb ell.

Tres horas y nueve años más tarde recupero este blog para abrirlo a las almas perdidas que buscan la calma en la tormenta... o quizás solo busco mi propia calma al escribir.

Rojo,

Así como la marea escojo

De mi dolor y tu ceder me veo padecer

Ese más grande dolor que en días pude sentir

La opresión en mi pecho me hace perder

y siento que quiero dejar de vivir

Pero no se,

No se si algun día más podré,

El sonar de mis latidos lanza un látigo

Que escupe piedras de dolor

Y ese pensar en un castigo

Que pueda sacarme de este sueño, un horror

Dolor, 

Solo diós sabe lo que pasa

Lo que sucede entre mis dedos

Cuando la luz se abaja

El cuchillo me recorre sin miedos

Y un alúd de sangre escapa entre la piel

Rojo,

Lo que me quedo y lo que escojo

El sufrimiento que no acaba

Y esa luz cegada, apagada. que no siente nada

Morir,

Y dejar de escuchar ese latir

Por favor, morirme es un antojo

Y aun asi ni me mataba